Article aparegut al MEDITERRÁNEO (9-10-2016)
Arribem enguany, al 9 d’octubre, amb
les piles més carregades que mai. I
crec, també, que més units que mai. Tots
els valencians, independentment de la nostra ideologia, tenim cada vegada més
clar que som uns dels més perjudicats de tot l’estat en matèria de finançament. Això s’ha escenificat, esta setmana, a
Madrid, on tots junts (govern, agents econòmics, socials i empresarials) hem
demanat “tots a una veu” que l’estat ens dote amb la justícia el que ens
pertoca.
Les xifres oficials, a bastament
sabudes però malèvolament silenciades, parlen per elles mateixa. El País Valencià, amb una població que suposa
l’11% del total de l’estat, només rep entre el 5 i el 6% de finançament. Això,
traduït a xifres concretes, vol dir que l’estat recapta al nostre territori
5.800 milions d’euros anuals, mentre que només ens en transfereix 4.400. És a dir, 1.400 milions menys dels que
hauríem de tindre. Any rere any. Tots els anys.
Més dades. Si apliquem eixes xifres al que tothom pot
entendre, significa que cada valencià rep de Madrid, anualment, 1.820€. contra els 2.305€ de cada aragonès o contra
els 4.170€ de cada basc. Es fa evident
que la situació ha de canviar i que els valencians no podem seguir sent els
pitjor finançats. Hem de deixar de
transferir els nostres impostos a altres territoris per equilibrar la balança
de tots.
A este infrafinançament, s’afegeix una
segona discriminació, la de les inversions.
Dos exemples breus: el deute de l’Expo de Sevilla i les Olimpiades de
Barcelona va ser assumit per l’estat; el de la Copa Amèrica no. Els trens de rodalies de Madrid reben més de
300 milions anuals, els de Catalunya vora 200, els valencians, 1 millió.
Fa algun temps, vaig sentir al
periodista Toni Basses afirmar, crec que amb raó, que el sentiment català havia
patit una clara transformació, molt important, en els últims anys: s’havia
passat d’un nacionalisme de bandera a un nacionalisme de cartera. És a dir, els catalans ja han interioritzat
que ixen perdent amb les transferències que fan a Madrid. I això, traslladat ací, encara és més
evident.
Hui és 9 d’octubre, dia de tots els
valencians. I per això, en cap moment he
volgut parlar de cap partit polític. Ni
tirar-li les culpes als uns o als altres de la situació en què ens trobem. Hui és dia, és el moment, de reivindicar tots
junts el que ens correspon, perquè no volem ser més que ningú, però tampoc
menys. Hui, més que mai, hem d’alçar la
veu. Visca el País Valencià!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada