dimarts, 1 de setembre de 2009

DE RETORN A BETXÍ



Les vacances ja s'han acabat. Hui ja he anat a l'institut a fer els primers exàmens de recuperació als estudiants que no havien passat totes les assignatures. Com sol dir-se, lo bo ja s'ha acabat.

Enguany, com sabeu, he estat de vacances a Sud-àfrica, de viatge de nòvios i de visita a un parell d'amics que tinc allà baix des que vaig treballar a Anglaterra en un hotel. Un d'ells també em va visitar fa un parell d'anys, i a l'altre l'espere l'any que ve.

Crec que viatjar és bonic, molt bonic, a més d'enriquidor. Conéixer noves coses, nous amics, noves experiències, sempre va bé, sobretot en les vacances, per tal de canviar un poc el xip i començar el nou curs amb energies renovades.

Solc viatjar tots els estius i la veritat és que és agradable i divertit comprovar sempre que les coses que coneixen els estrangers de les nostres tradicions són els bous, la Tomatina i la Paella. Pràcticament ningú no coneix les falles, o la Ciutat de les Arts i les ciències, o Peníscola... fins i tot Benidorm és poc conegut si te'n vas a un país que no siga Anglaterra o Alemanya.

Però la paella... la paella és internacional, preuada i coneguda a tot el món. Orgullós de dir que és de la meua terra, però que la que es fa com Déu mana és la de conill i pollastre, res de gambes i clòtxines com pensen ells.

La paella és una de les coses que més enyores quan te'n vas a l'estranger. De fet, l'última setmana només tenia al cap la paella de ma mare. Afortunadament, el primer dia d'arribar, vaig dinar paella.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja ho pots ben dir. I la traça que té eixa paella és molt rebona.
Benvingut de nou al poble i a posar-se les piles, que ja toca i queda menys del que sembla per al canvi a l'ajuntament.

Anònim ha dit...

Per llegir-lo amb calma...


Vaig a mostrar-vos en que es diferència el castellà del valencià, perque les diferències són més que les pròpies traduccions de les paraules:

Ells diuen “perro viejo”allà on nosaltres diem “gat vell”.

La sort màxima de la rifa és un masculí “el gordo”, allà, i un femení, “lagrossa”, ací.

De la dona de Sant Josep els castellans destaquen que siga “ Virgen” i nosaltres que siga “Mare de Déu”.Ells paguen “impuestos”, que ve d’“imponer”, i nosaltres “contribucions” que ve de “contribuir”.

Els castellans desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns “sinvergüenzas”, mentre que els corresponents valencians només tenen “poca-vergonya”.

Allà celebren cada any les “Navidades” mentre que aquí amb un sol “Nadal” anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un “ bon dia” i una “bona nit” cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples “buenos días” i “buenas noches” diaris… per a què tants?

Els castellans parlen d’acabar les coses i els valencians disfrutem de començar-ne de noves. Per a ells el dissabte i el diumenge son el “fin de semana” mentre que nosaltres no l’acabem sino que la comencem amb el “cap de setmana”.El mateix passa amb el “fin de año” o “nochevieja” quan és molt més nou dir el “cap d’any”.

A la meseta es veu que ho donen tot: “dar besos”, “dar un abrazo”, “dar un paseo”, “dar la mano” mentre que els valencians donem més be poc,el que fem es “pegar besets”, “pegar una abraçada”, “pegar una volta” o fins i tot “xocar la mà”. En canvi, els castellans “dan miedo” mentre que nosaltres ens la creem nosaltres mateix perquè “fem por”.

Els castellans no tenen clar si el “almuerzo” és a les 10 del matí o a mig dia… Nosaltres ho tenim ben clar, ja que “esmorzem” a les 10 i “dinem” a migdia.

Allà diuen “¡oiga!” quan acífilem més prim amb un “escolta!” .

Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment “almeja” i aquí “figa”, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, suau, rogenc i de tacte agradable i fàcil. Fins i tot més paraules que tenen sempre són masculines per a designar allò tan femení: “el chocho”, “el chomino”, “el coño” quan els valencians no són tan masclistes com ells: “la figa”, “la parrusa”, “la petxina” o “la clotxina”.

Mentre ells “hablan” i ací “raonem”, és a dir, tractem de buscar la raó, encara que moltes voltes sense èxit.

A les festes ells tiren “petardos” mentre que nosaltres “masclets”… la veritat és que és prou diferent ser un “mascle” que ser un “petardo”, no creus?

I les nostres expressions sense traducció… Hi ha molts castellans que tracten de traduir la nostra multi-expressió “ fer la mà”, perquè a “fer la mà” podem enviar a algún pesat, indicar que alguna cosa està molt lluny, quan alguna cosa ja no ens importa doncs soltem un simple “ a fer la mà” i ens desentenem, quan alguna cosa és complicada és un “fer la mà” i quan es masturbem també “fem la mà”. Per mi se’n poden anar a fer la mà els que vulguen traduir esta expressió, i és més: “me s’infot” el que pensen.

Tota una concepció del món,s’endevina darrere cada mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col· lectiu, d’una psicologia diferent, ni millor ni pitjor que altres.

No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre.
Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista…

Passa-li este mail a tots aquells que estimen la terreta.

Anònim ha dit...

Per als que ens sentim valencians i només valencians, i per a tots els altres.

http://www.youtube.com/watch?v=CiIMrRc4BSk