dimarts, 28 de gener de 2014

EXPLIQUEM ELS PRESSUPOSTOS 2014

Com en els últims tres anys (des que governa el BLOC-COMPROMÍS a Betxí), enguany tornarem a explicar davant dels nostres veïns els pressupostos municipals per al 2014.  I com tots els anys, amb torn obert de preguntes, qüestions, observacions, comentaris de millora.

Lamentablement, els anys passen i tornem a ser l'únic poble on l'equip de govern explicarà públicament els comptes del poble.  I dic lamentablement perquè, a pesar de tota la parafernalia que veem moltes vegades als mitjans de comunicació sobre la transparència i altres temes recurrents, són pocs els que es llancen a explicar els números a la gent.

Nosaltres, com sempre, ho farem este divendres.  I a més no ho farem per obligació, sinó per convenciment.  Per creure en uns comptes públics, de tots, dirigits a la majoria de la gent i no només a uns pocs.  Uns comptes que, a la vegada, tornaran a reproduir la nostra línia de treball: cap augment del deute, eliminació dels gastos superflus i augment de les accions socials, dirigides als més desafavorits.

Esteu tots convidats el pròxim divendres dia 31 de gener al Brisamar.  Vos esperem per fer-vos participar dels diners de tots.

dimarts, 21 de gener de 2014

EL MEU FILL NO POT VEURE DIBUIXOS EN VALENCIÀ

Hui li ha tocat a Catalunya Ràdio.  El Partit Popular, en la seua línia d'extermini de la llengua i de la nostra cultura, accelera encara més les seues accions, segurament de cara a les eleccions europees i sobretot municipals del 2015.

Fa algun temps van iniciar esta persecució -ara més evident que mai- amb el tancament de TV3.  Aleshores vam ser moltes les persones que ens vam mobilitzar en contra d'eixa decisió.  No van cedir.  Posteriorment, va ser el tancament en directe de RTVV -amb Paco Telefunken d'heroi, que hui ja ningú recorda-.  També amb moltes, moltíssimes mobilitzacions i molta indignació entre els valencians.  Tampoc no van cedir.  Hui li ha tocat a Catalunya Ràdio.  I tampoc no cediran.

Escric estes línies ple de ràbia i d'indignació, perquè reconec que la situació em supera.  Tots els límits que pensava que no saltarien -la fictícia línia roja de Fabra-, fa temps que se l'han destrossat.  El meu fill, de 3 anys, a dia de hui no pot vore dibuixos en la meua llengua.  En la seua llengua.  En la nostra llengua.  Per a veure'ls, hem de recórrer a internet.  A l'igual que si vull veure dibuixos en zulú o en rus.  En la meua pròpia casa.  En el segle XXI.

I això només és un trosset del total.  En breu es preveu una supressió de 151 línies en la nostra llengua, a la nostra terra.   I el tancament de diverses escoles, a pesar del que va dir el "Molt Honorable".  La cosa continua i s'accelerarà en els pròxims mesos.  Com he dit, de cara a les eleccions.  En breu tornarà a eixir la bandera, i la llengua, i els temes recurrents de sempre.

Només espere, i ara més que mai, que els derrotem en totes les eleccions que ens venen damunt.  L'expoliació dels diners públics, el tràfic d'influències i l'enxufisme a l'ordre del dia, la ruïna dels grans projectes, la persecució i extermini de la nostra llengua i cultura, la falta d'ocupació de la nostra gent -molt per dalt de la mitjana estatal- i tantes i tantes altres coses no poden esperar més.  NECESSITEM UN CANVI JA.  HEM DE FER EL CANVI JA.

dimecres, 15 de gener de 2014

LA TIA MARIA EN LA DIPUTACIÓ

Ahir es va celebrar la II Cimera d'Alcaldes de les Comarques de Castelló a la Diputació.  Esta va ser la meua intervenció: 

ESTIU DEL 2015


Poblet de la Plana Baixa és un municipi de poc més de 12.000 veïns i, per tant, amb menys de 20.000 habitants, com el 94% dels pobles castellonencs. Poblet està situat a 15 km de la mar, a la vora sud del riu Millars, en una zona envejable pel clima i per les comunicacions, on predominen els cultius de tarongers i, fa alguns anys, també els negocis de taulellets.  Ara, però, la situació ha canviat considerablement i és molta la gent que lamentablement ha deixat el sector ceràmic a causa de la coneguda crisi. 

Al carrer major de Poblet viu la tia Maria la pomera, una dona major de 82 anys que durant tota la vida s’ha dedicat a les feines casolanes, del dia a dia, com moltes de les seues veïnes de carrer i del poble.

Últimament la tia Maria està passant unes nits no massa bones.  Només el picar de les campanes del campanar que té al costat de casa li fan passar les nits de vetla un poc més distretes ja que, mentalment, pot seguir les hores que passa desperta pegant-li voltes als seus problemes.

Està preocupada perquè des de fa tres dies no li han buidat el contenidor del fem de davant de casa.  I ja se sap, en estiu tot el món viu, i sobretot els bitxos i insectes que van al fem, com diu ella.  Segons li han comentat a la carnisseria, des de fa algun temps l’ajuntament ja no coordina la recollida del fem i per això vol anar a parlar amb Vicent, l’alcalde, i que li explique si eixos comentaris són certs o no.

A més a més, també li preguntarà, de passo, si la seua neta Ester, que en pocs dies farà un any, podrà anar a l’escola infantil municipal que hi ha al parc central des de fa més de 30 anys.  És la mateixa escola on van anar els seus dos fills, Josep i Toni.  Segons pareix, a la Tia Maria li ha dit una mestra que treballa allí que igual la tanquen en breu perquè, segons li ha comentat, “ja no és competència del consistori”.  Ella, que no entén això de les competències i l’únic que vol demanar és que la seua neta puga anar al mateix lloc on van anar els seus dos fills i que ojalà traga la mateixa carrera que ells, pensa en les nits desvelada.

Hui la tia Maria, torna a l’ajuntament.  Fa dos dies ja hi va anar a parlar amb l’alcalde i no estava.  I ahir va tornar i tampoc.  Segons sembla, des de fa un mes Vicent compagina l’alcaldia amb la seua empresa que s’ha obert recentment.  Segons sembla també, ser alcalde ja no dóna per a viure i per això ara Vicent passa només tres matins a l’ajuntament. 

La tia pomera puja a poc a poc les escales que donen al despatx de l’alcalde.  Després d’esperar pacientment asseguda a una cadira segons indicacions d’una xica que hi havia al mostrador, Vicent obri la porta i deixa entrar la velleta.  Va vestit “de casa”, perquè a pesar que hui li toca estar al seu despatx, ha hagut de fer uns encàrrecs imprescindibles a primera hora del matí i no li ha donat temps ni per a mudar-se.

La Tia Maria li conta el cas del fem i li demana per favor que solucione el problema.  I a més li pregunta què passarà amb l’escola infantil, si la tancaran o no la tancaran.  Vicent li diu que farà tot el que puga, que tornarà a anar a la Diputació esta setmana i ho comentarà tot, a veure si poden solucionar-lo ràpidament i contestar-li la pregunta.  La tia Maria se’n va satisfeta a mitges, ja que sap que encara tardarà alguns dies a vore els resultats de les coses que ha preguntat.  Encara haurà d’estar, per tant, algunes nits en vetla, contant les campanades del campanar del poble.

Vicent també està satisfet a mitges.  Sap que fa pocs mesos estos problemes els haguera pogut solucionar ràpidament, com sempre havia fet.  Perquè ell era un nostàlgic i concebia la política com una eina al servei de la gent, per ajudar a la gent.  La seua dona li diu que això no és ser un nostàlgic sinó un borxaques!, li diu mig de broma.  Ara, però, molts dels problemes quotidians ja no depenen d’ell.

De passo, pensa Vicent, aprofitarà el viatge a la Dipu per demanar-li al president que li ajude en temes per a ell molt importants i que són generals a molts pobles, segons li comenten altres alcaldes.  Per exemple, per què no estableixen un número fix de policies municipals segons els habitants dels pobles; i perquè no fan tots el mateix horari ni cobren el mateix.  També li parlarà de la seua oposició al fracking en les comarques del nord i sol·licitarà que medie amb la Generalitat per tal que mostre més fermesa en este tema.  I sobretot, que li demane per favor al president de la Generalitat que els pague el deute retrassat, ja que això els permetria pegar una bona espenta per millorar la qualitat de vida dels seus veïns.

Vicent tanca la porta del seu despatx i, mentre baixa les escales de l’ajuntament, pensa com li podrà dir tot això al president de la Diputació per a què ho tinga en compte i li resolga totes estes qüestions.  Finalment, quan arriba a la porta de la seua furgoneta, ho té clar: li ho dirà en forma de conte.  Ell serà el narrador i al final agrairà l’oportunitat que li heu brindat per poder contar-vos esta història basada en fets reals, alhora que vos desitja un bon any a tots.

Moltes gràcies.